Capítol 1 - Un artista i un animal
En
Tian i en Tòfol són dos germans bessons, amb certes diferències entre
ells tant físicament com psicològicament. En Tian és el més dèbil dels
dos, és tot prim i apassionat per la poesia i la lectura, per això
mateix la seva mare l'anomena com un artista, amb problemes als
pulmons . En Tòfol és un noi al que no li agrada estudiar, només
vol estar amb els amics i passar-ho be. és un bèstia i per això la Mare
l'anomena com un animal.
En
aquest capítol també s'introdueix o es comença a veure tot el tema dels
problemes amb la república que van haver-hi en aquells temps.
Capítol 2 - Un dia que vaig ser gran una estona
L'endemà de
l'aixecament militar, un grup de militars va intentar fer un cop
d'estat contra la república, però no tots els militars van estar
d'acord. I així... pam! Esclatà la guerra. Aquest fet va provocar l'
apertura de moltes farmàcies i que la gent sortís al carrer, però la
Mare no va deixar sortir a cap dels dos germans. Tot i la prohibició de
la mare, en tòfol va sortir al carrer ja que volia saber que passava i
es va trobar al seu pare amb uns amics, que el va acollir i va tenir-lo
amb ells fins que la mare el va fer tornar cap a casa.
Capítol 3 - Una premonició que esgarrifa
Una
tarda que en tòfol jugava al carrer uns homes es van endur a un capellà
o un missaire per la força. La guerra va ser allò sobretot els dos
primers mesos. Dos mesos després, amb els moviments de la gent que
marxava i amb la que entrava, van arribar a la classe d'en tòfol dos
noiets en peculiars. El Sant-Pau ( era un noi molt alt ) i el Bota-de-vi
( era un noi grassonet ). Ningú volia anar amb ells i tothom se'n reia
d'ells, menys el Tian, algo que va sobtar bastant a en Tòfol, que va
acabar fent-se la pregunta de si algun dia haurien de marxar ells de
casa.
Capítol 4 - La Carbonet
Passat
un any de guerra, amb l'estiu ja apunt d'arribar, en Tòfol seguia
passant els dies al carrer ja quasi sense pare, ja que mai el veien
degut als durs horaris que sostenia. En Tian, malalt, ja no podia anar a
l'escola i tossia tota la nit. Durant aquests temps, en Tòfol va
començar a anar amb un grupet de nois un parell d'anys més grans que
ell. Un dia amb ells al costat d'un bar va caure enamorat de la Maria,
una noia preciosa a la cual anomenaven carbonet per els seus ulls i
cabells negres, però per a ell un amor impossible, ja que tenia a en Pau
per davant, que sempre s'estaven llençant mirades.
A partir d'aquell dia, la carbonet va protagonitzar tots els somnis d'en Tòfol.
Capítol 5 - Els homes no ploren
Una
nit, en Tòfol va somiar una escena amb la Carbonet davant del mar,
mirant l'horitzó, una escena que mai més oblidaria. Però tot va acabar
quan de sobte la mare els va despertar i els va dir que el pare els
tenia que anunciar una cosa. La gran i tràgica notícia era que el pare
se n'anava a la guerra. Per a en Tòfol això va ser un cop molt dur ja
que el seu pare era l'home que sempre presumia d'ell i sempre i feia cas
en tot. En Tian va esclatar a plorar i el seu pare, contundent, va
dir-li: Tian, els homes no ploren!
Capítol 6 - Un petó
En
Tòfol en aquells temps era el que s'encarregava de portar menjar a casa
que robava d'uns horts de per allà. Una tarda, quan en Tòfol i els seus
amics van anar als horts del voltant, els van enxampar i van fugir tots
corrents i just darrere d'uns arbustos es van trobar en Tòfol i la
Carbonet amagats, junts. Com que en Tòfol va protegir a la carbonet,
aquesta al marxar li va fer un petó a la galta.
Capítol 7 - El dia MN
Va
arriar l'hivern. En Tòfol no deixava d'escoltar el nom de la Maria
sortir de la boca d'en Pau. El dia MN vol dir el dia de la mala notícia.
Va ser un dia que, després d'haver parlat amb en Tian sobre l'amor cap a
la carbonet, en Pau anunciava a tota la colla que la Carbonet deixava
Sabadell, degut a la gravetat de la guerra.
Capítol 8 - Quadres, poemes i cireres
El
maig de l'any 1938, els dos germans celebraven els seus 13 anys, on la
mare els va regalar un quadre molt bonic que havia pintat ella. En Tian a
en Tòfol li va regalar un poema fet per ell i en Tòfol, al veure que no
tenia regal per al seu germà, va anar a buscar cireres i ho va
aconseguir. Però quan va tornar, en Tian estava estirat al llit amb un
home seriós que l'inspeccionava. En Tian estava molt malalt.
Capítol 9 - Un plat ple de nous
Va
ser un nadal molt trist. En Tian no va morir però seguia molt malalt.
Una tarda de nadal estaven els germans i la mare quan de sobte va picar
algú a la porta. En Tòfol va anar corrents cap a la porta pensant que
seria el pare,però no. Era en Sebastià que els anava a anunciar que el
pare estava bé, però que ells tenien que marxar d'allà ja que el lloc no
era segur i marxarien amb un parell d'amics d'en Sebastià que disponien
d'un modest cotxe per anar fins a França.
Capítol 10 - Un poema perquè no t'oblidés mai
Quinze
dies després de la visita d'en Sebastià, es ban encabir tots dins un
petit cotxe per fer camí cap a la frontera, tots molt tristos per deixar
les seves terres. Al cap d'unes hores, el cotxe es va espatllar i van
haver d'anar a peu. Van passar la nit a unes coves. La mare però va
voler anar al mas dels avis ja que no quedava gaire lluny d'on estaven.
Allà van menjar i reposar unes setmanes. Quan van decidir marxar van
decidir que en Tian, com que estava malalt, es quedaria allà amb els
avis. Quan van marxar, en Tian va donar un poema a en Tòfol de forma que
no el pogués oblidar mai.
Capítol 11 - El meu primer mort
Durant
el viatge a les fronteres, la mare en Sebastià i en Tòfol van topar amb
un home que coixejava i portava el seu fill petit en braços. El que no
sabia en Tòfol era que aquell petit noi era molt malalt, mort, per això
li anava fent preguntes. Quan van arribar a un replà on van estar a
descansar, en Sebastià va enterrar al fill de l'home desconegut.
Capítol 12 - <<Allez, allez! >>
Quan
van arribar a França ja pensaven que eren lliures. Una sensació de
llibertat i alegria els va envair els cossos. Però de sobte, quan un
pastor els va dir que no eren els primers que passaven per aquells
indrets dels pirineus, se'ls va acabar la sensació de llibertat que
tenien, ja que es trobaven en una carretera amb una filera de persones
interminable que es dirigia a un camp de refugiats a la platja
d'Argelers, tot envoltats de soldats francesos que anaven repetint:
<<Allez, allez>> volent dir: vinga vinga!!
Capítol 13 - La mansió
Els
primers dies al camp els van dedicar a la construcció d'un haitatge:
una caseta d'un metre d'alçada i dos de llarg feta amb canyes amb un
parell de mantes al damunt. Aquelles primeres setanes la mare, que
plorava amb molta continuïtat, va explicar a en Tòfol que estava
embarassada, però que estava molt preocupada per el fet de no poder
explicar-ho al Cisco. La mare, tot xerrant amb el seu fill, de cop va
desviar la mirada i va cridar: Salut, Salut! Ara la salut estava prima i
la va rebre amb una gran abraçada a la mare.
Capítol 14 - Una puntada de peu
La
Saut va ser una peça clau en aquells dies terrorífics al camp de
concentració. Feia molt de fred i l'únic lloc per fer les seves
necessitats era el mar, cosa que resultava fastigós. La Salut només feia
que tranquilitzar a la mare quan més ho necessitava, que estava
preocupada per la criatura que havia de venir.
Una
tarda en tòfol va veure a un dels senegalesos apallissant a un noi a
prop de les ales de ferro i va anar a ajudar´lo clavantli una puntada de
peu al soldat que va probocar una llarga persecució però que al final
es van salvar. El nom del noi era Jordi, que seria el seu amic d'ara en
endavant, juntament amb el cosí den Jordi, en Jofre.
Capítol 15 - Enterrat en vida
Una
nit, en Sebastià va fugir nedant per anar a buscar ajut per a la mare.
Mentre en Sebastià era fora, un gendarme va intentar flirtejar amb la
Salut, que no es va deixar. Al cap d'una estona va entrar en Sebastià,
que havia sigut arrestat per dos soldats i que seria castigat passant
una nit sense roba enterrat en un forat de sorra, del cual en va sortir
molt malalt.
Capítol 16 - Tòfol, Tòfol, Tòfol...
El dia 1 d'abril de 1939 Franco va guanyar la guerra. Tothom dins la Mansió n'estava al corrent.
Mentre
els tres amics escrivien una carta a en Tian, en tòfol va veure a l
carbonet entre la multitud de gent en el camp., i la va anar a buscar.
Finalment es van abraçar.
Capítol 17 - Recompte
Al
cap de quinze dies de la derrota, van perdre en Sebastià. Qui se'n va
adonar primer va ser en Paco, que va ser qui el va enterrar. A en Tòfol
se li accelerava el cor cada cop que veia a la Carbonet, que era la
persona que el mantenia alegre en aquells dies amargs. Per celebrar
l'aniversari d'en Jofre, van fer un pastís amb terra mullada. La Maria
els va explicar tota la seva història i tots van quedar bocabadats.
Però
e Tòfol de seguida va notar un problema, en Jordi flirtejava amb la
Maria. Però aquell mateix dia va arribar una carta d'en Tian al camp,
que el va omplir novament d'alegria.
Capítol 18 - Una traició
Amb
la carta d'en Tian, en Tòfol es va sentir una mica arraconat al sentir
la mare dient que seria un gran artista que necessita el país. Aquells
dies els quatre amics cantaven de tan en tant cançons a la noia que
anava a néixer.
Una
nit, en Tòfol va enxampar a la Salut marxant agafada de la mà d'un
gendarme del camp de concentració, i la va prendre com a una traïdora.
Capítol 19 - Una altra traició
El
motiu d'aquell acte de la salut va ser per aconseguir uns papers perquè
la mare pogués parir be a la seva filla i ho va aconseguir. El dia del
part en Tòfol va anar a buscar a tots els seus amics per presenciar el
naixement de la seva germaneta. Sel's va trobar en Jordi estirat al
costat de la Maria. Quan la mare dels cosins els va anar a buscar, en
Tòfol i la Maria es van quedar sols asseguts a prop del mar, en en Tòfol
va confessar que un cop va somiar aquella escena. Però en aquell
moment, la Carbonet va confessar-li que estava enamorada d'en Jordi.
Capítol 20 - Dos que marxen, una que arriba
En
Paco amb el temps va sortir amb l'idea de fugir del camp nedant per
intentar arribar a l'Àfrica. Un dia, en Tòfol va trobar-se la Maria i
els cosins asseguts en un lloc amb cara de tristos. Quan va preguntar
que passava, es va adonar que en Jordi i en Jofre marxaven del camp en
pocs dies. En Tòfol, com a record va copiar el poema d'en Tian en un
paper.
Després de la marxa dels cosins, van arribar la salut i la mare amb la Tina, la nova germaneta d'en Tòfol i en Tian.
Capítol 21 - Tres menys
Tot
fent bromes jugant amb un pastís de sorra, als cosins els va arribar
l'hora de marxar. Van deixar un estat de tristesa dintre els cossos den
Tòfol i la Maria que els va enfonsar, però en Tòfol finalment es quedava
sense rival en la guerra de la carbonet. De sobte, quan en Tòfol i la
Carbonet estaven estirats a la sorra, van veure en Paco que es posava a
nedar i al cap de pocs instants, el seu cos es va enfonsar en el mar.
Capítol 22 - Una mica d'esperança
En
tòfol estava content. Havia acabat de rebre una carta del seu pare on
hi deia que estava viu, sa i estalvi. Mentre la mare escrivia una carta a
en Tian, la Salut, en Tòfol i la Tina van anar a caminar per la platja.
Va ser llavors quan en tòfol va recriminar-li a la Salut el fet de que
se n'anés amb un guarda i ella li va explicar que va ser simple i
únicament per aconseguir un metge per el part de la mare, i en Tòfol,
pobret, es va sentir avergonyit.
Capítol 23 - Els llibres
Amb
unes joies que va deixar el Paco al campament, tots decideixen anar al
mercat i comprar quelcom amb les joies. La mare va comprar un llibre,
que la va portar a explicar a en Tòfol l'importància de llegir i
escriure. En Tòfol estava en una època que reflexionava molt sobre tot, i
la mare va aprofitar per explicar-li que llegir ens fa cultes.
Capítol 24 - La bogeria, la furia i la ira
En
tòfol va intentar impressionar a la Maria explicant-li un parell de
poemes on es declarava indirectament, però aquell intent de guanyar-se
la noia no va sortir bé.
Més tard, va arribar una carta
al camp la qual van llegir tots junts, on deia que, per desgràcia, en
Tian havia mort. La Mare va plorar molt, tothom estava molt trist i en
Tòfol, al decidir anarse'n a caminar per la platja es va trobar un
guarda abusant de la Maria, el qual va apallissar fins a matar-lo.
Capítol 25 - La vida continua
Després
de matar al guarda, en Tòfol i la Maria van anar al mar amb el guardia
esperant que ningú els veiés. El temps següent la Maria ja estava més
carinyosa amb en Tòfol, cada cop s'entenien més i es tenien més
confiança fins que un dia, a la vora del mar, en Tòfol va decidir
declarar-se a la Maria dient-li que l'estimava.
Capítol 26 - Un món ple de futur
La
Salut li havia dit a la Carme que aviat els portarien a un altre refugi
amb millors condicions perquè aquest l'anaven a arreglar. En aquell moment, els vigilants van trucar a la Carme i a l'estona va tornar agafada amb en Cisco, el pare d'en Tòfol.
La Salut, la Maria, la Tina i ell van anar a donar una volta mentre que els pares parlaven de les seves coses.
En
Tòfol aquell dia va entendre que l'amor no només eren els petons i els
bons moments, sinó que també estan els moments difícils que s'han de
superar junts.
Capítol 27 - I després, la llibertat
El
pare va decidir sortir de la platja per iniciar el camí cap a Amèrica,
ja que tenia un visat per ell, la mare i en Tòfol. Per aquest motiu, en
Tòfol va estar molt malament, perquè havia de deixar a la Maria allà.
Després, tots es van acomiadar de la Salut i la Maria. En Tòfol va
escriure el poema d’en Tian a la sorra, perquè se l’emporti el mar per
sempre.
En
tòfol estava content. Havia acabat de rebre una carta del seu pare on
hi deia que estava viu, sa i estalvi. Mentre la mare escrivia una carta a
en Tian, la Salut, en Tòfol i la Tina van anar a caminar per la platja.
Va ser llavors quan en tòfol va recriminar-li a la Salut el fet de que
se n'anés amb un guarda i ella li va explicar que va ser simple i
únicament per aconseguir un metge per el part de la mare, i en Tòfol,
pobret, es va sentir avergonyit.
Capítol 23 - Els llibres
Amb
unes joies que va deixar el Paco al campament, tots decideixen anar al
mercat i comprar quelcom amb les joies. La mare va comprar un llibre,
que la va portar a explicar a en Tòfol l'importància de llegir i
escriure. En Tòfol estava en una època que reflexionava molt sobre tot, i
la mare va aprofitar per explicar-li que llegir ens fa cultes.
Capítol 24 - La bogeria, la furia i la ira
En
tòfol va intentar impressionar a la Maria explicant-li un parell de
poemes on es declarava indirectament, però aquell intent de guanyar-se
la noia no va sortir bé.
Més tard, va arribar una carta
al camp la qual van llegir tots junts, on deia que, per desgràcia, en
Tian havia mort. La Mare va plorar molt, tothom estava molt trist i en
Tòfol, al decidir anarse'n a caminar per la platja es va trobar un
guarda abusant de la Maria, el qual va apallissar fins a matar-lo.
Capítol 25 - La vida continua
Després
de matar al guarda, en Tòfol i la Maria van anar al mar amb el guardia
esperant que ningú els veiés. El temps següent la Maria ja estava més
carinyosa amb en Tòfol, cada cop s'entenien més i es tenien més
confiança fins que un dia, a la vora del mar, en Tòfol va decidir
declarar-se a la Maria dient-li que l'estimava.
Capítol 26 - Un món ple de futur
La
Salut li havia dit a la Carme que aviat els portarien a un altre refugi
amb millors condicions perquè aquest l'anaven a arreglar. En aquell moment, els vigilants van trucar a la Carme i a l'estona va tornar agafada amb en Cisco, el pare d'en Tòfol.
La Salut, la Maria, la Tina i ell van anar a donar una volta mentre que els pares parlaven de les seves coses.
En
Tòfol aquell dia va entendre que l'amor no només eren els petons i els
bons moments, sinó que també estan els moments difícils que s'han de
superar junts.
Capítol 27 - I després, la llibertat
El
pare va decidir sortir de la platja per iniciar el camí cap a Amèrica,
ja que tenia un visat per ell, la mare i en Tòfol. Per aquest motiu, en
Tòfol va estar molt malament, perquè havia de deixar a la Maria allà.
Després, tots es van acomiadar de la Salut i la Maria. En Tòfol va
escriure el poema d’en Tian a la sorra, perquè se l’emporti el mar per
sempre.
Una nit, en Sebastià va fugir nedant per anar a buscar ajut per a la mare. Mentre en Sebastià era fora, un gendarme va intentar flirtejar amb la Salut, que no es va deixar. Al cap d'una estona va entrar en Sebastià, que havia sigut arrestat per dos soldats i que seria castigat passant una nit sense roba enterrat en un forat de sorra, del cual en va sortir molt malalt.
Capítol 28 - Una nova vida
El viatge se li va fer molt llarg, en Tòfol es passava l'estona mirant el mar però que era feliç. I la família també ho era. Van arribar a Mèxic i els hi va costar molt fer una nova vida decent. Amb temps, el pare va aconseguir ser fuster i la mare va ser l’hereva d’una llibreria. Al cap d’un temps, en Tòfol va decidir ser fuster com el pare, ja que no progressava en els estudis.
Capítol 29 - Tòfol ?
L’any 1957, en Tòfol amb trenta-dos anys tenia una vida normal a Mèxic, però seguia esperant a la Maria.
Capítol 30 - Mil exposicions seguides
A Buenos Aires, en Tòfol es va trobar amb la Maria quan eren a l'exposició de la seva germana, la Tina, i tots dos van començar a parlar. La Maria va explicar que es va anar a Buenos Aires amb el seu futur marit, però que el va deixar, perquè continuava estimant en Tòfol. Finalment es van anar junts a l’hotel, on els pares d’en Tòfol van rebre a la Maria molt contents.
Capítol 31 - La poesia
Eren tots a casa els pares quan en Franco va dir prou i va morir. La mare, molt malalta i morint-se, va dir-li a en Tòfol que per molt que no l'hi hagués demostrat, ella se l'estimava molt. Després va regalar-li un llibre que es deia El Crist de 200.000 braços, un llibre on s'expliquen totes les coses del camp d'Argelers.
Capítol 32 - Ara que estem junts
En Tòfol va seguir amb la Maria a partir del 1957.La Maria es va dedicar a la moda i ell fuster. Es van casar i van tenir dos fills; la Mar i en Pau.
La Maria va convèncer a en Tòfol, per fer un llibre per a en Tian. Després d’escriure el llibre, la Maria i en Tòfol van anar a Barcelona a la tomba d’en Tian. Finalment, en Tòfol va llegir el llibre, el va deixar a la tomba i es va acomiadar del seu germà, esperant que en el futur algú el veiés i el llegís, per poder tenir constància de la duresa de la situació que vàren viure.
FI!
Capítol 28 - Una nova vida
El viatge se li va fer molt llarg, en Tòfol es passava l'estona mirant el mar però que era feliç. I la família també ho era. Van arribar a Mèxic i els hi va costar molt fer una nova vida decent. Amb temps, el pare va aconseguir ser fuster i la mare va ser l’hereva d’una llibreria. Al cap d’un temps, en Tòfol va decidir ser fuster com el pare, ja que no progressava en els estudis.
Capítol 29 - Tòfol ?
L’any 1957, en Tòfol amb trenta-dos anys tenia una vida normal a Mèxic, però seguia esperant a la Maria.
Aquell mateix any, la Tina amb divuit anys era una pintora molt reconeguda. Tota la família va anar a Argentina, on es feia una exposició d’obres. En Tòfol reflexiona sobre el tema de l'amor, i li explica a la Tina que des de fa temps espera a una noia a la que va estimar com ningú altre en aquest món.
Capítol 30 - Mil exposicions seguides
A Buenos Aires, en Tòfol es va trobar amb la Maria quan eren a l'exposició de la seva germana, la Tina, i tots dos van començar a parlar. La Maria va explicar que es va anar a Buenos Aires amb el seu futur marit, però que el va deixar, perquè continuava estimant en Tòfol. Finalment es van anar junts a l’hotel, on els pares d’en Tòfol van rebre a la Maria molt contents.
Capítol 31 - La poesia
Eren tots a casa els pares quan en Franco va dir prou i va morir. La mare, molt malalta i morint-se, va dir-li a en Tòfol que per molt que no l'hi hagués demostrat, ella se l'estimava molt. Després va regalar-li un llibre que es deia El Crist de 200.000 braços, un llibre on s'expliquen totes les coses del camp d'Argelers.
Capítol 32 - Ara que estem junts
En Tòfol va seguir amb la Maria a partir del 1957.La Maria es va dedicar a la moda i ell fuster. Es van casar i van tenir dos fills; la Mar i en Pau.
La Maria va convèncer a en Tòfol, per fer un llibre per a en Tian. Després d’escriure el llibre, la Maria i en Tòfol van anar a Barcelona a la tomba d’en Tian. Finalment, en Tòfol va llegir el llibre, el va deixar a la tomba i es va acomiadar del seu germà, esperant que en el futur algú el veiés i el llegís, per poder tenir constància de la duresa de la situació que vàren viure.
FI!
